Exposició "Després de la fi del món"
CCCB, 2018

Aerocè

Tomás Saraceno

L’origen de la crisi climàtica es remunta fins fa 150 anys, quan vam començar a modificar la relació entre l’atmosfera i la humanitat. No hi ha cap solució possible a aquesta crisi que no passi per modificar un altre cop aquesta relació.

A partir de la revolució industrial grans columnes de fum produïdes per la crema de combustibles fòssils a les fàbriques van començar a formar part dels nostres paisatges, en representació del progrés. Tot i que els hàgim ignorat durant dècades, aquests gasos continuen presents en l’aire que respirem, perquè no es poden desplaçar enlloc més. Al planeta Antropocè no hi ha un «fora».

Si al començament de la revolució industrial la concentració de CO2 a l’aire era de 280 parts per milió, el 9 de maig del 2013 va ser el primer dia de la història en què va travessar el perillós llindar de les 400. Així és com era la composició de l’atmosfera fa quatre milions d’anys, en un món en el qual l’espècie humana no existia.

Reimaginar la nostra relació amb l’atmosfera, en una nova civilització de zero emissions, és una de les utopies crucials per arribar al món del 2100.

Tomás Saraceno integra en el seu treball l’especulació artística, l’arquitectura, les ciències naturals, l’astrofísica i l’enginyeria. Els seus projectes proposen maneres sostenibles d’habitar i percebre el medi ambient i de crear noves relaciones simbiòtiques amb la Terra.

Walking in an Exaggerated Manner around the perimeter of a square

Bruce Nauman, 1967-1968

Treure una marededéu a ballar

Perejaume. 2018. Pàg 27

“Ser del món és pesar justament això que ara sento que peso. L’experiència radical de pesar amb el nostre pes en el lloc que sigui és un do. El món ens sopesa constantment, ens alça en pes. Viure és experimentar com, a cada pesada, la gravetat ens regala un suport que és el nostre pes en terra, però, alhora, ens increpa amb un centre inassoluble cap al qual tendim. El centre té una força fabulosa. En l’acció física de grafiar, l’escriptura sencera assenyala aquest punt abismat en la profunda invisibilitat que la gravetat apunta.”